No penso tancar-los, encara puc veure la forma de la teva samarreta ondant alhora que el so; el teu pèl, intentant seguir-te, sense aconseguir-ho. Talons després del reixat, les teves mans volant, impredictibles. I mirades bressolant-se amb el fum...

Avui puc veure fins a l'últim: Un estel vestit de negre i, no obstant això, capaç de brillar i enlluernar. Dits entrellaçats, del fred, de saber que poques vegades ho podré fer. Una nit amb la lluna partida per mitjà, però somrient, de veure'ns, de veure abraçades, crits i somriures. Inconfusible, les millors coses passen si més no t'ho esperes.

Retrobaments sabor dolç, aquest que porta tants records, i comiats... que no sempre saben greu, almenys aquesta. Ummmhh..

Shhh!
Escrivint, amb tu, perquè en aquest mateix moment... t'estic veient, en els meus ulls encara queda el teu reflex, no l'hi diguis a ningú.

No penso tancar-los.